Roberto Nóvoa Santos (1885-1933) va ser una de les figures senyeras de la Medicina en l’anomenada Edat de Plata de la cultura española. Introdueix i imposa l’interpretació fisiopatològica de l’enmalaltir humà seguint la formulació sustentada per Ludolf von Krehl que puposa la ruptura definitiva amb la tradició vuitcentista en la que va perdurar, tan llargament a Espanya, l’idealisme romàntic de l’escola Letamendiana.

L’anarquisme intel·lectual de l’època va interesar a nombroses figures de la cultura, entre ells a alguns metges. Manuel Azaña recorda en alguna ocasió les sessions de controversia que es celebraven a l’Ateneu de Madrid amb aquestes paraules: ”Junto a ellos concurrían los militantes: Pablo Iglesias, Jaime Vera y otros socialistas; el doctor Madinaveitia, intelectual anarquista; Federico Urales y su mujer, Soledad Gustavo, encargada de leer los discursos del marido; el futuro duque de Maura, tocado de diletantismo socializante; y entre Urales y la Gustavo, un joven entrerrubio, rasurado, impávido, que si lo aludía un adversario erguíase en el escaño y, abiertos los brazos, exclamaba: “¡Yo soy hombre de acción, no de palabra!”. L’home d’acció, de poques paraules, era José Martínez Ruiz, (Azorín) encara sense seudònim.

Els artícles juvenils de caràcter anarquista de Nóvoa Santos eren parcialment coneguts ja que hi havia constància de la seva col·laboració a La Revista Blanca, que, com veurem, no va ser més que una petita part de dita producció que va anar creixent amb el pas del temps. En aquest nou número de Medicina e Història descubrirem les claus d’aquells primers escrits juvenils de Nóvoa a revistes anarquistas.